Els ulls, la boca i les orelles dels necessitats

19 mayo, 2010 en 10:11 | Publicado en Carrús Oeste | 1 comentario
Etiquetas: , , ,

El seu despatx no està gaire ordenat. Entre la paperassa acumulada als racons, cadires, i fullets promocionals de l´associació, també hi ha aliments de primera necessitat, com cartons de llet i botelles d´aigua de marca blanca. No obstant això, el desordre no dóna aspecte de precarietat a la cambra, sino una imatge d´activitat ininterrompuda, de ganes de treballar. És un desordre net, com el despatx i la taula de Svieta.

Svieta Golovashchenko, mediadora intercultural d´Elche Acoge

Svieta Golovashchenko, mediadora intercultural d´Elche Acoge, és d´aquestes persones que estimen la conversa i conéixer nova gent. De fet, transcorreguts uns vint minuts d´entrevista, ens diu que ha fet dos nous amics, que suposadament som nosaltres. Parla ràpidament, amb un gran domini del castellà però amb accent ucranià.

– Elche Acoge trenca el gel. No es tracta d´una acadèmia on s´ensenye a parlar castellà. Anem molt més enllà. Treballem per la integració dels immigrants i de tots els veïns de Carrús que demanen la nostra ajuda, ja siguen joves, majors, homes o dones.

 Gairebé dos terços de la població immigrant d´Elx viu al barri de Carrús. D´ací la necessitat d´una seu de l´associació en la zona, que funciona des de 2007. Els arxius d´Elche Acoge, més de 1000 fulls que realitzen un diagnòstic de Carrús de nord a sud, amb centenars d´entrevistes a veïns, mostren que un 80% dels joves residents al barri no tenen problemes amb la immigració. Tanmateix, prop d´un 40% de majors de 60 anys manifesta a les enquestes una certa incomoditat davant l´aclaparant interculturalitat a la que està sotmesa Carrús, sobretot durant l´última dècada.

– L´estiu passat hi hagué un succés que es podria qualificar com a conflicte. Jo diria que l´únic que hi ha hagut en molts anys. Es tractava d´una família romanesa amb 15 xiquets que causava grans rebomboris a altes hores de la matinada. Vam tindre ací als veïns que es queixaven i a la família. I es ressolgué dialogant. Sense cap tipus de problema.

Elche Acoge pertany a una xarxa que s´estén per tota Espanya. D´aquesta també formen part Granada Acoge, Murcia Acoge o Córdoba Acoge. Més de trenta voluntaris treballen a l´associació d´Elx donant classes de castellà  als més menuts i organitzant diversos tallers pertanyents al que denomina Svieta el Racó de les Cultures. La propera activitat, que correrà a càrrec d´un dels voluntaris, consistirà en conscienciar als més menuts del què significa el dia de la dona treballadora.

De sobte, la porta del despatx de Svieta s´obri de nou. És un altre voluntari que, sense tot just intervenir paraula, s´ajup al racó dels aliments, agafa dos cartons de llet i surt de nou.

– Cada vegada hi trobem al barri més famílies necessitades. I no sempre són immigrants -confessa Svieta amb la seua veu enèrgica-. En Elche Acoge hi ha voluntaris des de 1994. És realment molt difícil per a un immigrant trobar feina, siga de pell blanca o negra, parle o no castellà. Intentem ser els ulls, la boca o les orelles de les persones que necessiten ajuda. Quan s´aplega a una terra desconeguda necessites un enllaç. I aquest enllaç és el que pretenem ser nosaltres. Cal dir que el suport que rebem de l´Ajuntament d´Elx és importantíssim. I l´entrega dels voluntaris… simplement incondicional.

Actividad realizada el día de la Mujer Trabajadora

A fora, Alberto, un dels voluntaris, rep una colla de xiquets de secundària. N´hi han equatorians, sud-americans, magrebins i bolivians. Després d´haver vist un vídeo on deu dones musulmanes expliquen les dificultats a les que han estat sotmeses per a trobar feina, degut a les seues condicions socio-culturals, Alberto s´asseu els menuts al seu voltant.

– Avui és el dia de la dona treballadora. Com vos vaig dir ahir, farem una activitat especial. -Aleshores, dóna un full a cadascun-. Primer exercici. Defineix aquestos conceptes. Què és la violència?  I l´amistat i la solidaritat? Què em dieu de la discriminació? No val utilitzar el diccionari.

– La discriminació és quan et sents rebutjada a classe per ser d´un altre país. Pot ser això? -contesta una xiqueta de cabells molt obscurs-.

– És clar que ho és. És això exactament, Malena.

Segons Alberto, la majoria d´aquests nens no estudiaran cap carrera. No perquè els falte nivell acadèmic, sinó perquè la situació dels pares i el nivell econòmic no els ho permetran mai.

– El que ací intentem és augmentar la confiança que aquests xiquets tenen amb ells mateixos. Sovint els falta seguretat, decisió. Nosaltres fomentem la possibilitat de tindre una educació i desenvolupar-se com a persona, encara que el somni no aplegue a realitzar-se completament.

Mentre Alberto es dirigeix a la pissarra per apuntar el significat de diversitat i marginació, dos xiquets lluiten per utilitzar el mateix bolígraf. Aleshores, la colla comença a cridar, i el rebombori aplega fins al despatx de Svieta, que continua narrant-nos, sense pauses, totes les activitats del Racó de les Cultures.

– Aquest mural el pintàrem el dia de la Pau. Hauríeu d´haver vist com gaudiren els xiquets mullant-se les mans de pintura, els peus i fins i tot les cames.

Mural pintado por niños en Elche Acoge

Svieta aplegà a la ciutat d´Elx fa nou anys. Amb el títol de professora de ciències socials a la Unió Soviètica, hagué d´emigrar a Espanya perquè el seu treball no li oferia una bona qualitat de vida. Ni el seu, ni els de la seua família.

– A Ucraïna no hi ha pas seguretat. Per a vosaltres és completament normal passejar pels carrers a les nou de la nit. Al meu país, això és impensable. A més, com anàvem a sobreviure el meu marit, la meua filla i jo amb 50 euros al mes? L´estat et deixa sol i desamparat, no només a nivell econòmic, sinó també a nivell de seguretat. L´altre dia  vaig descobrir com una antiga alumna meua es quedava completament indefensa. Mentre jugava amb les seues amigues, aparegueren de sobte tres xics que, abalançant-se sobre ella, li tallaren la cua de cabells que amb tanta cura es cuidava. A hores d´ara, els agressors ja els hauran venut per un bon grapat de diners. Quan la jove va acudir a la policia, la resposta dels guàrdies fou la següent: tu saps quants casos hi han arxivats per abusos molt més greus que el que tu has sofert? Ho lamentem, però l´única solució que hi veiem és que et refugies en casa.

Quan preguntem a Svieta sobre la seua experiència personal, és a dir, com aplegà a Elx, somriu i continua amb el seu ràpid ritme de paraula, sense pauses.

– Vaig arribar junt al meu marit i la meua filla i una amiga d´Ucraïna. Començàrem netejant pisos a Santa Pola. Potser penseu que suposaria per a mi un gran esforç no ser professora, però jo em contentava guanyant 1000 euros al mes, una quantitat impresionant, i podent passejar tranquil·la pel carrer. No tenia ni idea de castellà, i les condicions del meu primer contrat es negociaren mitjançant gestos. Molt més avant, un veí de l´edifici em proposà treballar al menjador d´un col·legi d´Elx. Vaig acceptar de seguida,estaria de nou prop dels xiquets. D´aquesta feina va sortir la possibilitat de treballar a Elche Acoge. He de dir que, per sort, mai no m´he trobat amb gent dolenta. M´han ajudat i he ajudat. Un aconsegueix adaptar-se si sap lluitar.

Conversando con Svieta Golovashchenko

Potser el barri de Carrús guarde milers d´històries com la de Svieta, ja que dels seus 80.000 habitants, dos de cada tres en són immigrants. És el barri obrer per excel·lència, on els pisos poden tindre un lloguer tres vegades menor que els de la resta de la ciutat. Svieta es traslladà al centre fa uns anys, però continua visitant Carrús cada vesprada per, com diu ella, treballar per la interculturalitat.

Enyora Svieta el su país? Ha pensat en tornar?

– És clar que no, ja em considere part d´Espanya. Estic, com he dit abans, contentíssima. Tanmateix, he deixat coses allà que mai no podré recuperar.

De sobte, només per uns instants, els seus ulls mostren un besllum d´enyorança i malenconia, i ens fa veure, per primera vegada en dues hores, un posat de reflexió i dubte al qual no estàvem acostumats.

– El pis on vaig nàixer està intacte. Els coberts a la cuina, la roba als armaris, les cortines a la meua habitació. El que més trobe a faltar és el piano que em va regalar la meua cosina. Gaudiria ensenyant a tocar la meua filla. Però és impossible dur-me´l ací, només em deixen portar una maleta a l´aeroport.

Anuncios

1 comentario »

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

  1. […] Svieta Golovashchenko, protagonista de otro de nuestros reportajes, es una inmigrante procedente de Ucrania que, aparte de trabajar en un comedor escolar, se dedica a mejorar la integración de los inmigrantes y de todos los vecinos del barrio de Carrús que buscan ayuda. Su testimonio fue para nosotros una puerta de enlace a la interculturalidad, a la complicidad ciudadana. Y con ella descubrimos que la mayoría de ilicitanos son mucho más tolerantes de lo que indican los medios de comunicación. […]


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

Blog de WordPress.com.
Entries y comentarios feeds.

A %d blogueros les gusta esto: